Redimir, educar y liberar

La pedagogia social en el laberint

Un conegut mite grec ens parla del laberint que es va construir amb la finalitat de tancar-hi una minotaure[1]. El Minotaure era un monstre híbrid, fruit d’una relació contra natura i que representa l’alteritat i la dualitat. Minos era rei de Creta i per demostrar el seu poder va demanar a Posseïdor que fes sortir un brau del mar i Minos va prometre-li que el sacrificaria. Delectat per la bellesa de l’animal Minos no va complir la seva promesa. Posseïdor es va venjar fent que el brau es tornés furiós i provocant una gran passió amorosa cap al mateix a Pasiphaé, esposa de Minos. La reina va disfressar-se de vaca i d’aquesta relació prohibida va nèixer el Minotaure. Fou aleshores que Minos es va adreçar a Dédalos, l’arquitecte, per tal que construís un laberint on poder tancar al Minotaure. Per tal de mantenir-lo tancat calia entregar-li cada any set joves nois i set joves noies. Això fou així fins que Thessé es va colar al laberint per matar al Minotaure i acabar així amb la cruel tradició dels sacrificis humans. El va ajudar Ariadna amb la tècnica del fil i així poder retornar un cop mort el Minotaure.

Aquest tancament, sense fugida possible vers el món, la societat, la comunitat el trobem encara (tot i que amb altres paraules i altres pràctiques) de forma més o menys activa en projectes, polítiques, lleis i discursos que fonamenten l’acció social. Ara ja no es tracta de veure aquest tancament com un tancament o estranyament del món sense la seva dimensió física, sinó que més aviat es tracta d’un apartament simbòlic. Ser-hi i no ser-hi: aquesta és la paradoxa de les nostres formes d’intervenció amb persones en situació d’exclusió. Viure en una espècie de món paral·lel sense que s’ofereixin massa possibilitats de creuar les tanques clíniques de la diferència, de la intoxicació social. Ens diu Desjardins (2002) que la vida de determinades persones en situació d’exclusió té lloc en format de “món paral·lel”, d’un món que s’esdevé prop del nostre però que no acaba de compartir amb nosaltres els seus fets, les seves experiències. Ens podem demanar quin sentit tenen aquests murs simbòlics que separen els subjectes exclosos de la resta de la societat, de les tanques dels manicomis, de les reixes de les presons, dels “incomprensibles” per algunes persones amb discapacitat, etc. Tal i com ens anuncien Gardet i Boussion: “els extrems es toquen pel orfes. Uns centenars d’orfes que alhora són aprenents, la majoria dels quals han conegut la misèria, van ha a viure dins d’un castell magnífic, un palau sumptuós (...) Feliços els pobres nois de París i dels seu voltants que coneixeran la vida d’un castell el 1946”[2]. La paradoxa la trobem en el fet que els murs han caigut i en els cas dels murs que apartaven i protegien algunes persones ja fa força temps que van desaparèixer, però d’una o altra forma segueixen marcant aquest paral·lelisme que ens separa[3].

Com a exemple podem recordar el que va passar amb el desmantellament de les grans institucions psiquiàtriques a l’Estat espanyol ja als anys 70 i 80. Malgrat la caiguda dels murs físics del laberint de la malaltia mental, el col·lectiu seguia situar als marges. Derruïm els primers murs de rajol i pedra, però en construïm de nous amb les paraules i les mirades, i potser ara de forma més segregadora, apartant de nou els subjectes de l’àgora de la comunitat.. Hem treballat en la topografia de l’exclusió, però molt menys en les terminologies i les visions que construïm. La Pedagogia Social segueix, en algunes ocasions, parlant il·lusòriament dels beneficis de les seves bones accions. Hem passat d’intervencions centrífugues (en les quals els subjectes eren expel·lits vers territoris segurs pel benestar de la comunitat) a intervencions centrípetes (en les quals el subjecte és enviat al centre mateix de la comunitat però en un pla paral·lel).
Redimir les accions i les situacions d’aquest laberint minotàuric no és suficient. Ens caldrà repensar-nos a nosaltres mateixos i especialment a les nostres pràctiques professionals.

[1] Una bona introducció al mite es pot trobar en l’excel·lent treball de Nicolas Cauchy (2001) Thésée et le Minotauro. París: Hachette. Igualment pot ser una bona introducció el treball d’André Syganos (1993) Le Minotauro et son mythe. París: PUF.
[2] Mathias Gardet i Samuel Boussion (2005) Document de présentation de: Les châteux du social. XIXe-XXe siècles. Architecture, éducation, contraintes. Col·loqui, Unisersitat de París, 25-26 de novembre de 2005.
[3] Una bona reflexió sobre els murs, les seves impossibilitats i els imaginaris que representen és el film de , Carlos Rodriguez Sanz i Manuel Coronado Animación en la sala de espera, Ghetto Films, 1981. La lectura del text de J-F. Gómez (1978) Un éducateur dans les murs. Témoignage sur un métier impossible. Privat, Toulouse serveix per fer-ne una reflexió des de la impossibilitat mateixa del treball de l’educador social.